Certament la ciutat passa per moments de dificultats, i no és una qüestió anecdòtica de Badia del Vallès. La situació econòmica general fa que les diferents administracions, en aquest cas la Generalitat, no tinguin liquiditat per fer front als pagaments dels compromisos que te amb els municipis. En el nostre cas és especialment vital perquè el gruix mes important dels nostres ingressos venen de la Generalitat fruit del conveni que l’equip de govern del seu moment va signar amb la Generalitat per garantir la viabilitat econòmica de Badia del Vallès.

La setmana passada apareixia el president de la Federació de Municipis de Catalunya fent esment al a prop de 1000 milions de euros que deu la Generalitat al conjunt de municipis de Catalunya.

Es trist que algunes opcions politiques facin d’una qüestió conjuntural una batalla política d’allò que tanta i tanta gent va defensar, la independència de la nostra estimada ciutat.

Per dir-ho clar, Badia no és viable o no deixa de ser-ho perquè la Generalitat pagui o no pagui el deute que te amb nosaltres o amb la resta de municipis de Catalunya, Badia serà viable en la mesura que políticament els partits que composen el consistori creguin fermament que així ha de ser. La voluntat popular no pot quedar truncada per un fet econòmic conjuntural. Qui fa servir aquest argument denota una baixesa política d’allò mes gran, però sobretot denota la seva falta d’interès en la seva ciutat, Badia del Vallès.

Des d’aquestes línies vull defensar el conveni signat a l’any 2006 i recolzat per una majoria importantíssima del ple municipal.

Per resumir-ho de forma clara, hi havia compromisos per part de l’ajuntament que es van complir sobradament, augmentar la pressió fiscal a la nostra ciutat. Òbviament els veïns i veïnes havien de fer un esforç per aquest objectiu i ens havíem de equiparar fiscalment amb els municipis  similars a les nostres característiques. Ho varem fer.

La Generalitat, d’altra banda, havia de complir amb dos compromisos fonamentals, per una banda pagar una assignació econòmica anual que aniria minvant  100.000 euros anualment fins al 2018 i d’altre banda cediria les parcel·les patrimonials que estan al nostre terme municipal perquè poguéssim generar ingressos que compensessin aquesta baixada anual.

El resum de la historia és que l’ajuntament ha complert amb els seus compromisos, ha augmentat la pressió fiscal, ha plantejat una reforma del pla general que compensaria en bona mesura el dèficit estructural que pateix la nostra ciutat a nivell econòmic aconseguint aprofitar la inèrcia del Polígon de Sant Pau del Riu Sec. Però que hi ha del compliment dels compromisos de la generalitat? Doncs res, no hi ha res.

Un pot entendre, que  ho entén, que ara mateix la situació econòmica provoca falta de liquiditat a les administracions i per tant que a la Generalitat li provoca problemes fer front als pagaments. Però no oblidem que l’ajuntament va fent front als pagaments avançant diners a la Generalitat mentre no rebem el que per llei és nostre. Aquest fet no es un fet propi de Badia, és un fet generalitzat arreu per la falta de liquiditat de l’administració.

El que no m’agrada sentir, i ho he sentit avui al ple per part d’un grup municipal, és que hem de demanar un avançament a la Generalitat. Avançament? Com la pròpia paraula indica, avançament és quan reps alguna cosa que meritòriament hauries de rebre en un futur, però el  cas és que el que ha de rebre la nostra ciutat fa un any que hauria de tenir-ho a les seves arques. Curiós si més no.

Com deia abans el nostre problema és estructural i no conjuntural.

Jo vull una Badia independent i solvent. Una Badia que presumeixi, com hem fet fins ara, dels millors serveis a les persones. I vull una Badia amb identitat i orgullosa de ser el que és. Però per aconseguir- ho hem d’aconseguir que de la mateixa manera que nosaltres complim amb els nostres compromisos la resta d’administracions compleixin també amb els seus.

Volem el finançament promès.

Volem els terrenys promesos.

En definitiva, volem el compliment de l’acord que va signar la Generalitat amb el vist i plau de tots els grups parlamentaris.

Volem una Badia digna, volem la Badia que hem construït entre tots i totes.

Podria parlar dels resultats del 20 de novembre, del resultat del congres del PSC o dels possibles resultats del congres del PSOE. Òbviament, tinc opinió al voltant dels temes que he anomenat. Però hi ha coses que em preocupen més. La societat ha canviat i sembla que no ens adonem i el pitjor de tot es que la política no ha aconseguit donar resposta a les situacions que es donen actualment.

M’explico. Fa uns anys una campanya publicitària d’una companyia de telefonia mòbil feia servir el eslògan de LIBRE per vendre les seves línies i els seus telèfons. Una companyia privada va ser capaç de copsar un anhel de la societat per aconseguir vendre telèfons mòbils. Aquesta campanya que va ser fa uns 10 anys l’han seguit unes quantes mes venent una sèrie de valors que segurament serien propis de diferents ideologies. El valor de la sostenibilitat ha estat més treballat i ha fet més efecte per campanyes publicitàries de companyies privades que no pas per segons quines opcions politiques. El valor de compartir també ha estat molt explotat per diferents companyies de telefonia.

El que vull dir és que vist en perspectiva sembla que han estat les companyies privades les que han  aconseguit fer quallar alguns dels valors que nosaltres portem molts anys intentant aconseguir fer nostres. En definitiva, les empreses privades han aconseguit elaborar un relat al voltant dels seus productes que nosaltres no hem sabut fer per les nostres ciutats.

D’altra banda, l’últim cap d’any vaig poder gaudir del programa d’en José Mota a Televisió Espanyola. Va ser un programa que en un to d’humor, en ocasions bastant cruel, posava en evidencia allò que estan patint els nostres veïns i veïnes, posava en evidencia una realitat que sembla que en ocasions els partits politics no en siguin conscients.

El cas és que m’impressiona la capacitat de les companyies privades, humoristes, programes de televisió d’aconseguir connectar amb la societat i els seus problemes i la falta de capacitat dels partits politics de fer-ho.

Uns partits perquè no es mullen i d’altres perquè no saben que dir. En definitiva, els partits no plantegen formules polítiques amb projectes i il·lusions de futur sinó mecanismes tàctics electorals. Després ens sobta la abstenció. Com pretenem que la gent voti si realment no els aportem res sobre el que vegin alguna llum de esperança sobre els seus anhels i ambicions?

Tots diuen: hem de fomentar la participació, hem de donar resposta a les necessitats dels ciutadans/es, aprofundirem en la millora de la ocupació,…. i un llarg etc. Però l’eterna pregunta és: com? Algú donarà aquesta resposta? Serem capaços de fer-ho??

Avui no. Jo no tinc la resposta, però crec que ens equivoquem en el plantejament del debat. Algú seria capaç de estar en contra de les afirmacions anteriors? Segur que no. Es més, independentment de la ideologia de cadascú estaríem tots d’acord. El que marca la diferencia és precisament la resposta a aquestes preguntes i a moltes mes.

Hi havia una frase, que deia: “Los problemas no existen, se definen, quien define el problema gana”. La realitat és que els problemes en el dia d’avui estan més que definits però ningú és capaç de donar una resposta esperançadora als mateixos.

Aquest es el problema dels partits polítics, però que hi ha dels politics? És que potser no hi ha ningú capaç de posar fil a l’agulla i donar resposta als problemes plantejant un futur per tothom? Això la dreta ho ha fet molt be. Ha plantejat un horitzó d’allò mes fosc, per ells és més fàcil moure’s en la penúria, i el pitjor es que ha quallat entre la gent, i l’almoina que no pas en un escenari de lluita per aconseguir-ho tot. L’esquerra d’altra banda té un repte molt més important: Fer nous plantejaments que veritablement il·lusionin i per aconseguir-ho fa falta un element fonamental, EMPATIA.

El nostre entorn està ple de gent a l’atur, que no pot fer front als pagaments. Desnonaments, economia submergida. Realitats que ara mateix està patint un percentatge molt alt de la població i que marquen la diferència i que per simpatia pateixen tota la gent al voltant dels afectats, i la conclusió és que la gent percep que la política no fa res per ells. La POLÍTICA va ser qui els va donar l’estatus però la POLÍTICA no esta sent capaç de donar resposta als seus problemes.

Aquest és el gran repte. Donar resposta als problemes concrets ens donarà el relat que necessitem com a país. 

Si, si. Lleialtat. Confidències. Ciutat. PSC. Home sweet home. Dubtes. Fortalesa. Lluna. Sol. Aire pur.

Viatges. Vacances. Amics. Bona companyia.

No soc hiperactiu, es que tinc poc temps. Imperamento. Imaginació. Llums i ombres. Família. Records.

Passat. Present. Futur.

Sinceritat. Dones. Sentiments.

Juanma, Pau, Andreu, Jonantan, Lupe, Oscar, nova gent per conèixer.

Bon rotllo. Deixar enrere. Projecte. Asecom. Ganes. Valor. Valentia.

Il·lusió. 2012, El millor any de les nostres vides.

Muralles que brillen

sota la nit neta i estrellada.

Es tard i una cervesa

acompanya la fresca d’una tardor avançada.

Bona musica,

soul, rock’n'roll, blues i jazz.

So d’adoquins que animen,

que desperten i que recorden

que aixo no es el segle XV.

Catedrals, esglesies, muralles.

Nomes falten caballers

i belles donzelles dalt la torre.

Nit magica.

Carrers i places plenes.

Olors purs plens de sensacions.

Estrelles lluents, cel immaculat.

Bona flaire d’estiu que s’acaba.

Trobo a faltar cavalls i espases,

pendons i estandards.

Imagino aixo fa cinc segles,

m’imagino defensant una muralla

i lluitant per alguna cosa que

valgui la pena,

per alguna cosa en la que cregui.

Pero nomes son somnis,

somnis d’una nit medieval.

ultima platja,

ultima cervesa.

Tot comença quan tot acaba.

Segueix l’olor a sal i cendra

pero a diferent terrassa

amb diferent cervesa…

tot dient adeu

al silenci sorollos d’un idioma extrany.

Correos, mails i missatges

recordan que el mon no para.

Es la noria de sentit i sensibilitat.

Es la muntanya rusa de la realitat.

Esperare l’apat: peix o carn?

No es important.

Lletres a l’horitzo que diuen:

“VENT”

i una calor asfixiant.

Son caletes de platja.

Es el sol brutal.

Es l’absencia d’aire.

L’estiu ha arribat.

Tot arriba

des del principi o des del final.

Olors a sal i cendra.

Ses illes se’n van.

Olors a sal i cendra.
Tons blaus, cel rogent.
Ja arriba la vesprada.

Vaixells, barques i banyistes.
On es la muntanya?
Mar en calma. Que s’ha de dir?

Es respira pau.
Espai de reflexió, quin bon costum.

Dones en Bikini, broncejat mallorquí.
Benvingut a ses Illes!
Potser falten rimes!

Aire fresc, sol calent.
Horitzó net i ferm.
Roques calentes, guiris color de gamba.

Estranyes mirades. Vacances!
Cambrers, cervesa, terrassa vora el mar.
Idioma estrany, alemany per doquier.
I diu: que hay alguien?

Olors a sal i cendra.
El fum de la cigarreta
convida a la cerveseta.
Primera rima, ja era hora.

Hotels, port, futbol.
Avui supercopa. Barça-Madrid.
Estranya remor silenciosa.

Silenci ruidos de música de costa.
Es estiu, no fa calor.

Música sense lletra.
Lletra sobre el paper!
Paraules buides, però paraules plenes.
Frases inconexes que diuen més del que haurien de dir.

Reflexió profunda. El futur es nostre.
Camins caminant.
Lluites lluitant.
Tot treballant.

Es possible? Es possible?
Miro de lluny, en perspectiva.
“oh, capitan mi capitan!”
El futur, un país desconegut,
però que es planifica.

Llums i ombres, però moltes llums.
Mola!

Difícil de entendre, clar de llegir.
Millor!
A bon entenedor poques paraules fan falta.

Olors a sal i cendra!

Primer de tot haig de dir que s’ha fet una molt bona feina. L’equip redactor del document ha estat capaç de contactar amb un gran nombre de persones d’arreu de la ciutat, i de diferents sectors del municipi per aconseguir fer tot un seguit de propostes del tot realistes, possibles i, sobretot, necessàries per solventar els problemes que patim a la nostra ciutat. Han estat capaços/es de definir correctament els problemes que avui pateix moltíssima gent i donar les solucions més apropiades i més realistes.

El PSC sempre ens hem caracteritzat per un element, sempre diem la veritat. Si no podem fer una cosa ho diem, i, a més, fem servir la imaginació per aconseguir que tot el que ens plantegem sigui possible. Dic això perquè vull que quedi clar que no proposem impossibles, no plantegem aventures, ni venem catifes voladores. Proposem coses concretes per solventar els problemes, tot el que no sigui això no entra al nostre ideari.

Estic especialment satisfet perquè quan de sobte es diu que hi ha una crisi a l’esquerra catalana i espanyola, des de Badia hem estat capaços de fer un programa purament d’esquerres. Les nostres propostes estan emmarcades fonamentalment en les polítiques socials. Quan la crisi econòmica ens marca, nosaltres donem resposta fomentant aquestes polítiques perquè ningú, absolutament ningú, es quedi en perill d’exclusió social. Son les cobertures socials que des de l’ajuntament impulsarem les que permetran que moltíssimes persones puguin mirar el futur amb una mica d’optimisme i s’adonin que entre tots podem tirar endavant.

Aquest es un programa que mirant els problemes del present no pot deixar de mirar al futur. El Partit del Socialistes de Catalunya  dibuixa, amb aquest programa electoral, un horitzó pels propers 10 anys per la nostra ciutat. La ubicació del polígon de St. Pau del Riu Sec amb la implantació del nou IKEA obre nous escenaris i noves oportunitats que aquesta ciutat no es pot permetre deixar passar. Es per això que l’element estratègic de futur de la nostra ciutat passa per la implantació de una zona comercial a la zona fronterera amb Sabadell. Aquesta proposta real i realista ens obliga a redefinir la nostra ciutat en molts aspectes que de ben segur durant la campanya electoral anirem descobrint. Noves oportunitats d’ocupació, implementació de més i millor formació ocupacional, noves xarxes de serveis. Aquests son alguns dels eixos que s’aconsegueixen aprofitant les oportunitats que se’ns donen.

Però el que es veritablement important es que som els únics que realment estem treballant en una proposta de futur seriosa, realista que ens permet mirar mes enllà de la immediatesa. Propostes concretes per problemes concrets i projectes de futur per dibuixar la ciutat que volem. Tenim les eines i, per tant, tindrem un gran futur.

No vull entrar a valorar les virtuts i defectes dels actuals dirigents del partit, a tots els nivells de l’organització. D’això ja s’encarreguen d’altres  i ja em sembla bé que ho facin! Penso que com a exercici de teràpia està bé, però també està clar que per fer canvis en profunditat a l’organització s’hauria de començar a deixar de parlar de noms i de corrents històriques. Ni Obiolistes, ni Salistas, ni aparell, ni res que formi part de la historia dels últims 30 anys. Tenim la obligació de forjar una alternativa a tot això. Per una sola raó: el segle XX ja ha passat i el segle XXI, no espera a ningú.

Analitzant els continguts de la premsa, entorn el procés de primàries que ha viscut darrerament la Federació de Barcelona, ens podem adonar que són precisament els mitjans de comunicació els que marquen el debat. Noms com: Hereu, Tura, Iceta, Zaragoza, Montilla, Obiols, Sala, etc. són els que  es posen a la palestra per liderar aquest partit. El pitjor de tot és que entre nosaltres també se’n parla. Com sempre, la premsa ens marca l’agenda política i acabem parlant del que se’ns indica. Doncs jo em nego!!!.

En primer lloc, crec que és de justícia agrair a les persones que acabo d’anomenar. Gràcies a aquests noms hem governat la Generalitat, per primera vegada des de la transició, durant els últims set anys. És per això, que els vull fer un reconeixement des d’aquestes línies. Ara bé, això no treu que el seu temps ja hagi passat i aquest partit requereixi d’alguns canvis. Canvis en profunditat. Canvis de persones, d’estructura, inclús canvis en el discurs polític i ideològic.

Deixem de posar noms com si de marques d’arroç es tractés i entrem a discutir quines són les necessitats del nostre partit. Què ofereix el nostre partit a la societat catalana.

En aquests moments teniem una oportunitat per corretgir. En el marc de les eleccions municipals podiem haver començat a dibuixar política, inclús a nivell ideològic algunes  línies que definirien el proper Congrés Nacional. Senyors i senyores anem tard. Hem de fer una reflexió del més local al més global.

Ara el més important són les eleccions municipals. Són la clau per apropar-nos de nou a la ciutadania. Estic convençut que podem fer-ho perquè a nivell  local sempre hem sabut fer els deures. Tenim la imaginació, tenim les ganes i tenim el projecte. Aquesta ha de ser la base de la construcció del projecte del PSC.

Sembla que els noms i les cadires són més importants que mirar al nostre voltant i reivindicar el que som, Socialistes. Ara cal reivindicar més que mai una POLÍTICA en majúscules. Una política  com a eina de debat per transformar la societat que vivim. Convertint-la en l’eix de la nostra preocupació. Agrupacions, Federacions i el conjunt de l’organització ha de mirar al seu voltant, endavant i des de baix. Una visió per tal de poder analitzar la realitat amb seny i coherència. Nomes així, podrem dibuixar un futur pel conjunt de l’organització.

Si volem aportar noves idees, noves formes al partit i al nostre país ara toca mes que mai un  projecte polític. Ara toca Política, Política i més Política.

Me celebro y me canto a mí mismo.

Cuando conozco a alguien no me importa si es blanco, negro, judío o musulmán. Me basta con saber que es un ser humano.

Lo insignificante es tan importante como todo lo demás.

Cuando doy, doy a mi mismo.

Lo que satisface al alma, es la verdad.

La vida es lo poco que nos sobra de la muerte.

Toda pulgada cúbica de espacio es un milagro.

No soy sentimental ni miro desde arriba a hombres ni a mujeres de los que no me aparto. No soy más orgulloso que humilde… Me humilla quien humilla a los otros, y nada se hace o dice que no recaiga en mí….

Si nadie me ve, no me importa, y si todos me ven, no me importa tampoco. Un mundo me ve, el más grande de todos los mundos: Yo.

Mira tan lejos como puedas, hay espacio ilimitado allá.

Yo no hablo del principio y del fin. Jamás hubo otro principio que el de ahora, ni más juventud o vejez que las de ahora, Y nunca habrá otra perfección que la de ahora, ni más cielo o infierno que éstos de ahora.

No pregunto quién eres, eso carece de importancia para mí. No puedes hacer ni ser más que aquello que yo te inculco.

VIVE !!!

No dejes que termine el día sin haber crecido un poco, sin haber sido feliz, sin haber aumentado tus sueños.
No te dejes vencer por el desaliento. No permitas que nadie te quite el derecho a expresarte, que es casi un deber. No abandones las ansias de hacer de tu vida algo extraordinario.

No dejes de creer que las palabras y las poesías sí pueden cambiar el mundo.Pase lo que pase nuestra esencia está intacta. Somos seres llenos de pasión. La vida es desierto y oasis. Nos derriba, nos lastima, nos enseña, nos convierte en protagonistas de nuestra propia historia.

Aunque el viento sople en contra, la poderosa obra continúa: Tú puedes aportar una estrofa. No dejes nunca de soñar, porque en sueños es libre el hombre.No caigas en el peor de los errores: el silencio. La mayoría vive en un silencio espantoso. No te resignes. Huye.

“Emito mis alaridos por los techos de este mundo”, dice el poeta. Valora la belleza de las cosas simples. Se puede hacer bella poesía sobre pequeñas cosas, pero no podemos remar en contra de nosotros mismos. Eso transforma la vida en un infierno. Disfruta del pánico que te provoca tener la vida por delante.

Vívela intensamente, sin mediocridad. Piensa que en ti está el futuro y encara la tarea con orgullo y sin miedo. Aprende de quienes puedan enseñarte. Las experiencias de quienes nos precedieron de nuestros “poetas muertos”, te ayudan a caminar por la vida. La sociedad de hoy somos nosotros… Los “poetas vivos”. No permitas que la vida te pase a ti sin que la vivas .

Existo como soy, con eso basta, Y si nadie lo sabe me doy por satisfecho

El aprovechamiento del Fondo Estatal de Inversión con la mejora de nuestras escuelas, la pista descubierta de los CEIP Seguidilla – Muñeira, la colocación de césped artificial en nuestro campo de futbol municipal, la urbanización del parking al aire libre de la calle Zaragoza o la instalación de las escaleras mecánicas en el bosque de la Bética, son acciones que han mejorado la calidad de vida de muchos ciudadanos y ciudadanas.

La inversión del FEIL y la propia ha podido ayudar a mantener puestos de trabajo y crear alguno del cual se ha beneficiado la ciudadanía Badiense.

La fuerte inversión en temas sociales ha ayudado a que las necesidades mínimas de muchos ciudadanos y ciudadanas estén cubiertas. Todo gracias a la inversión municipal pero también al gran esfuerzo de la ciudadanía y de las entidades que colaboran y realizan cada día multitud de actividades para ayudar a los demás, a aquellos que realmente lo necesitan por que sufren en primera persona los efectos de la crisis que vivimos. Recogida de alimentos, distribución, asistencia. Grandes cosas que sin la colaboración de todos y todas serian imposibles.

Desde aquí, desde el PSC, queremos dar las gracias a todos aquellos que ayudan y colaboran en hacer de esta ciudad, un lugar acogedor, solidario y con ganas de mirar hacia el futuro. Un futuro que debe estar lleno de ilusión, a pesar de la adversidad, porque solo con esa ilusión podremos salir fuertes y con entusiasmo de esta crisis que nos acecha.

Por todo ello quiero daros las gracias en nombre del PSC por vuestra ayuda durante este año, animaros a seguir como hasta ahora y desearos unas felices fiestas y un prospero año nuevo.