Feeds:
Entrades
Comentaris

Mi voto es mío.

voto

Cuesta mucho ordenar las ideas en momentos de indignación e impotencia como los de estas últimas 36 horas.

Algunos, que aun jóvenes, nos afiliamos a este partido hace ya más de veinte años (se dice pronto) siempre pensamos que el respeto a las reglas del juego y el debate político eran la base de lo que hacíamos para aportar nuestro grano de arena para cambiar nuestro entorno. Entonces el objetivo era cambiar el mundo.

En estas últimas 36 horas se han incumplido las dos cosas, ni respeto a las reglas del juego y, lo peor, nada de debate político.

El debate político, en democracia, tiene una virtud o defecto, en función del lado en el que estas, y es que a veces tu opción gana y a veces pierde. Y es que hay un jarrón chino que tenemos en el partido que una vez dijo que para saber administrar una victoria primero debemos saber lo que es una derrota.

Hace dos años este partido en su conjunto tomo la decisión de por fin dejar participar a la militancia de algunas decisiones de calado para que nuestros representantes las administraran debidamente. Esa es una decisión tomada que no tiene marcha atrás. Difícilmente la militancia va a dejar de tomar decisiones en según qué ámbitos. Pero para que eso ocurra y el funcionamiento del partido sea de forma natural se deben hacer importantes modificaciones para que lo que está pasando en el día de hoy no vuelva a ocurrir.

Yo recuerdo que cuando fui a votar en las primarias para elegir secretario general no vote a una ejecutiva sino a un secretario general y siguiendo el criterio de que quien te pone te quita pues espero poder tener la oportunidad de refrendar o elegir una alternativa a Pedro.

Yo no vote a Pedro. Pero no estoy dispuesto a ver como una oligarquía funcionarial de este partido que va de representante del proletariado y, luego no han currado en su vida más que en este partido, formándose y atrincherándose en el funcionamiento caduco de una organización supuestamente democrática hacen lo que se les antoja con mi voto que no fue ni para unos ni para otros.

Solo hay una salida a este conflicto. Votar. Que votemos todos/as. Que realmente nuestros conciudadanos observen como nuestras diferencias, a pesar de la dureza con la que se vive hoy, se solventan de forma democrática y libre.

Mi voto es mío. Ni de Iceta, ni de Parlón, ni de Susana, ni de Page, ni de Vara, ni de nadie que no sea yo. Y si mi voto lo pretenden patrimonializar que no cuenten conmigo.

 

Una mica endarrerida, aqui arriba la tercera entrega dels nostres Diàlegs a Badia del Vallès. Avui li faig una pregunta a l’Ivan….

 

Creus que Badia segueix arrosegan els topics de sempre?

 

Ivan Sanz

Ivan Sanz

La respuesta rápida y sencilla que más de una persona diría sin pensárselo dos veces sería un rotundo SÍ. Pero ¿en qué nos basamos para dar por hecho que Badia del Vallés arrastre una serie de tópicos y que, además, la mayoría de la ciudadanía los considere en términos valorativos como negativos? A mi entender, no debemos caer en este error, ya que si desde dentro del municipio reforzamos esta idea estaremos cavando paso a paso nuestro propio pozo. Aunque es cierto que, y no es necesario negarlo, a menudo se escuchan los mismos discursos: “en Badía se roba mucho”; “Badia es una ciudad de fachas”; “en Badia entraron con burros a las casas…”. Así una posible solución viene determinada en ser capaces de nosotros mismos romper con esto, y paulatinamente demostrar a aquellas personas que expresan esto de nuestro municipio que se equivocan. En este sentido, la propia pregunta refleja por sí misma una carga tópica brutal.

 

Dicho esto, ¿acaso los demás municipios no tienen sus implicaciones y sus consecuencias diarias? Nunca se ha de dar la razón a un par de personas que sólo buscan un discurso fácil para ganarse a una parte de la población, pero tampoco entremos en discusiones. Del mismo modo, seamos capaces de sobrepasar estos límites y no caigamos en provocaciones con terceros por los tópicos que nos impongan, ya que así no les daremos la razón y les haremos entender que Badia del Vallés es una ciudad con sus pros y sus contras, pero en su totalidad, es una nuestra ciudad.

 

David Sanuy

David Sanuy

Curiosament els topics es el mes semblant als rumors que ens podem trobar nomes que a nivell intermunicipal, si així ho podem anomenar en el que te a veure amb la nostra ciutat. Molt probablement aquests topics que durant els anys anaven desapareixen han retornat perquè des de casa nostra els hem tornat a escampar. Es que estem perdent el orgull de poble, “el orgullo BADIENSE” que tan fa servir el club de futbol?? Es que potser tot el camí fet l’haurem de tornar a recórrer??

 

Jo crec que no. Les arrels de la nostra ciutat son fermes encara que la situació actual faci que en alguns casos ens recordem a altres crisis com la dels vuitanta.

 

Les nostres conviccions com a poble son fermes i mes enllà de la normalitat que tenen altres ciutats, com be dius, crec que els topics que semblem arrossegar son nomes un miratge.

Aquí teniu la segona entrega dels nostres diàlegs. Aquest cop pregunta l’Ivan. El debat esta servit

 

1. Teniendo en cuenta la tasa de paro de nuestro municipio, ¿Cómo argumentarías los efectos positivos que ha tenido en la vida cotidiana de los vecinos?

 

David Sanuy

David Sanuy

 

Esta clar que l’atur no ha provocat cap efecte positiu sobre la vida de la nostra ciutat. Esta clar que l’efecte mes clar de la crisi sobre la nostra ciutat es l’atur, y esta tenint efectes devastadors sobre multitud de famílies. No poder pagar la hipoteca, no poder omplir la nevera, no poder deixar els nens al menjador, buscar els llibres del col·legi, etc…  Son qüestions habituals  en el dia a dia entre una gran part de la gent de Badia.

Hi havia algú que deia que “las crisis son oportunidades”. No crec que la gent que pateix les conseqüències de l’atur pensin el mateix.

L’únic efecte positiu que crec que es podria trobar es que som conscients, col·lectivament, del problema y que entre tots i amb imaginació podrem localitzar la porta de sortida de aquesta situació tan desagradable.

 

Ivan Sanz

Ivan Sanz

 

A mi entender, vuelves a emplear un discurso que se hace difícil de contrarrestar, ya que es evidente y no se puede cuestionar que lo que dices es una realidad. Pero el efecto positivo que planteas podría ir un paso más allá, ya que considero que la situación que vivimos actualmente en Badia ha devuelto la solidaridad que precisamente se demostró tener hace unos años entre los vecinos y eso es algo importante y admirable. Aunque personalmente pienso que no se debería llegar a estas situaciones extremas para manifestarlo. Soy consciente mediante esta afirmación, puedo ser cuestionado porque al parecer intento transmitir que mientras las cosas iban bien cada vecino de Badia era independiente y no se preocupaba por alguien más, pero confío en que el lector sepa entender mi trasfondo arriesgándome así a ser mal interpretado.

 

2

David Sanuy

Ivan Blog

Ivan Sanz

Reflexionar a dia de avui se esta convertint en una de les practiques mes necessàries de portar a terme si volem trobar sentit a moltes qüestions que se’ns plantegen diàriament i que, a mes, les acceptem sense qüestionar-les. Aquesta es la qüestió. Es per això que l’Ivan Sanz i jo volem presentar-vos, modestament, un debat digital on intercanviarem una sèrie de opinions i coneixements vinculats a la nostra ciutat, Badia del Vallès. De aquesta manera, esperem que puguem aportar elements per la reflexió col·lectiva, i un cert interès a nivell teòric i intel·lectual. Perquè el mes important perquè puguem evolucionar es mantenir un cert esperit crític, on entre tots estiguem disposats a qüestionar-nos la realitat per poder transformar-la.

L’objectiu amb la nostra discussió es que cada setmana puguem reflexionar sobre coses que ens interessen als dos i que puguem provocar-vos mínimament perquè tothom que llegeixi pugui participar del debat posant entre tots un granet de sorra en aquesta reflexió col·lectiva.

Comencem amb la primera pregunta que li faig l’Ivan, aqui la teniu.

 1. Quines espectatives tenen els joves de Badia?

Ivan Sanz

Ivan Sanz

A primera vista y, presuntamente, los jóvenes de Badia deberían tener las mismas expectativas que los de Sant Cugat, Sabadell, Terrassa, Barbera del Vallés, Cerdanyola del Vallés,… ¿o es que acaso alguien considera que son diferentes? A mi parecer, las expectativas de los jóvenes de nuestro municipio vienen determinadas por el proceso de socialización que sus padres (principales agentes socializadores) les proporcionan durante su formación, tanto personal como académica. A falta de datos empíricos, sospecho que hacer un grado superior, llegar a la universidad, tener un buen trabajo remunerado,… serían algunas de las respuestas que todos querríamos oír. Pero siendo realistas, toda argumentación a esta pregunta no deja de ser exploratoria, ya que las expectativas son un elemento tan subjetivo que cada uno de ellos puede entenderlas de manera distinta. Partiendo que toda respuesta sería superficial e intrascendente tal y como yo mismo he presentado, me dispongo a proponer a continuación una pregunta qué en cierto modo puede acabar de completar este fenómeno comentado: ¿es el contexto social un factor clave a la hora de establecer una serie de expectativas en las estructuras mentales de nuestros jóvenes?

David Sanuy

David Sanuy

Jo crec que les expectatives dels joves de Badia efectivament no son diferents a les de la resta de joves de Catalunya o de Espanya. No som un lloc diferent, ni especial, ni aliè a la realitat que vivim. Efectivament les expectatives son subjectives, però no es necessari crear escenaris per l’esperança?? Esperança de tenir una feina digna. Esperança de poder realitzar-se com a persona. Esperança de poder forjar un futur amb optimisme.

Quan el que ens envolta es la frustració, es difícil buscar horitzons de esperança i es per això que els joves de Badia no son diferents als de la resta del mon. La frustració es lluita amb iniciativa, amb il·lusió, amb entusiasme i se hauria de poder generar l’escenari oportú perquè això fos una realitat.

 

Esteu convidats al debat.

CATALANIZAR ESPAÑA

Aquest article de l’any 1978, publicat a l’ABC per José María Carrascal

 

Imagen

 

No se asusten. No se trata de abogar por el dominio del catalán sobre el resto de los españoles; no se trata de sustituir la hegemonía madrileña por la barcelonesa. Además, dudo que a los catalanes les interesase. Los catalanes perdieron, hace mucho tiempo, sus ambiciones hegemonistas – más o menos desde aquel episodio fulgurante de los almogávares – y desde entonces se han dedicado a su propio florecimiento, en vez de malgastar energías en subyugar a los demás. Tal vez porque fueron los primeros, entre los pueblos de Europa, que comprendieron que imperialismo es contrario a democracia. Hay que temer muy pocas cosas de los catalanes, y la que menos, afanes de señorío. 

Lo que aquí sugerimos es cosa muy distinta y más profunda: que la catalanicidad pase a ser parte operante del alma española, hasta ahora no fecundada por ella: que el hecho catalán no se reduzca a aquella esquina, sino que se incluya en el resto de la nación, no para aplastar lo que es genuino de cada tierra, sino para ensancharlo, potenciarlo y enriquecerlo, haciéndolo más apto para la nueva situación que España inicia. 

Una de las mayores desgracias que ha sufrido nuestro país, es lo que ha venido presentándose como “espíritu español”, apenas impregnado de catalanismo, cuando debería haber sido uno de sus ingredientes principales. Bien distinto nos hubiera ido, muchas desventuras nos hubiésemos ahorrado, de haber ocurrido así. Pues pudo haber tiempos en que, para ser algo en el mundo, lo mejor era descabezar moros, cruzar cordilleras o conquistar imperios con una docena de hombres. Pero esos tiempos han pasado hace muchos siglos, y al empeñarnos en sujetar el alma española a
tales características, la hemos empequeñecido, mutilándola y haciéndola poco apta para las nuevas circunstancias.

No recuerdo quién dijo, que la única forma de hacer una nación moderna de España, era llenar el país de suizos o ingleses. ¡Y eso teniendo al lado a los catalanes} ¡Qué ceguera¡ ¡Qué desatino¡ Cataluña ha sido la gran desconocida para el resto de España; desde luego más desconocida que Francia, Italia, Inglaterra o la misma Alemania. Se conoce más la literatura rusa que la catalana, y nuestro conocimiento de Cataluña, está hecho a base de cuatro lugares comunes, todos ellos erróneos cuando no agraviantes. Sólo los que, por azares de la vida, hemos tenido la suerte de que nuestras familias fueran a residir allí, pudimos darnos cuenta de las enormes diferencias que hay, entre lo que se cree en el resto de España que son los catalanes, y lo que son en realidad. España no tiene que ir fuera de sus fronteras a buscar virtudes cívicas modernas: las tiene dentro de ella misma en Cataluña, y no me refiero sólo a la laboriosidad, al sentido organizador y de empresa, a la iniciativa. Me refiero a algo más valioso y raro: a la mezcla de tradición y modernidad que hace a los países a la vez estables y dinámicos, al espíritu de cooperación, sin el que una nación no pasa de reino de taifas; al respeto a la intimidad ajena, algo prácticamente desconocido en el resto de España, y que tal vez sea la cualidad más preciosa del espíritu catalán. Todo ello lo necesita España, hoy más que nunca, pues es con esos mimbres con los que se teje auténtica democracia. Sin ellos de poco sirven Constituciones, partidos, urnas.

Cataluña viene adelantándose durante los últimos siglos al resto de España, y la gran tragedia de ésta ha sido no seguir la dirección que le marcaba la que, a fin de cuentas, era su avanzadilla europea. ¿Ocurrirá otra vez algo parecido? ¿Se construirá la nueva democracia española con la colaboración de los políticos catalanes, o seguirá ignorándoseles? Y cuando hablo de políticos
catalanes no me refiero a los de allí nacidos, para pasar luego por el filtro de Madrid: me refiero a los catalanes cien por cien, gentes que nos digan las cosas un poco bruscamente, sin rodeos: que nos transmitan su sentido común, su instinto práctico, su conciencia de responsabilidad individual y colectiva. Algo que estamos necesitando cada vez más angustiosamente.

Cuando oigo decir a personas sensibles, inteligentes, que Cataluña no puede separarse “porque el Ejército no lo permitiría”, siento como un puñetazo en plena cara. ¿Pero todavía estamos con éstas? ¿Todavía no hemos prendido?

No. Cataluña no puede separarse porque la necesitamos, hoy más que nunca, y hay que decírselo cuanto antes, bien alto, sin rubores, sin vergüenzas. Necesitamos no sólo su industria, su arte, su organización, su modernidad, sino también su espíritu, su ejemplo, sus líderes, su “seny”. 

Y espero que ella también nos necesite a nosotros, para ser algo más que un rincón delicioso, cultivado y pintoresco en el Mediterráneo, y proyectar continentalmente, a través de España, el espíritu catalán, que todavía tiene mucho que decir en esa Europa por hacer.

 

 Imagen

Portem molt de temps escoltant quins son els efectes de la crisis. Retallades, prima de risc, directrius europees, sanitat, educació, etc… No dic res que no surti als diaris, a la televisió… als medis de comunicació en general. Coses que per altre banda, efectivament, es parla als bars, a la perruqueria, al quiosc  i al mercat. Els medis una vegada mes aconsegueixen marcar l’agenda d’allò que s’ha de parlar i que no tothom acaba de entendre.

Es clar, i a arreu es comenta: “ el govern ens esta portant a la ruïna… no saben que fer…. No tenen solució a la crisis… tots els politics son iguals…. Els partits nomes vetllen per ells i els seus col·locats… sempre paguen els mateixos… “ Topics típics als que tots podríem trobar algun exemple.

Però la veritable crisi, no esta nomes en lo econòmic. La veritable crisi esta en les conseqüències del que estan aportant les mesures preses pels diferents governs, i aquí no puc fer distincions entre el govern autonòmic, ni el estatal, ni el teòric govern europeu.

No fa tan de temps la gran majoria de ciutadans/es gaudíem de una situació benestant que ens permetia presumir d’allò que no érem. Ens compràvem un gran cotxe i presumíem de ser classe mitjana. Ens compràvem un apartament per estiuejar i ens consideràvem classe mitjana. Ens anàvem de sopar al “Rey de la Gamba” i estàvem convençuts que érem classe mitjana.

Un gran engany.

Per aconseguir tot el que anomenava hi havíem una gran quantitat de gent que fóssim treballadors/es de la construcció, de la neteja , del metall, de la administració, etc.. senzillament érem treballadors, que cobrant  bons sous (o no) adquiríem aquesta mena de bens enganyats amb la il·lusió de que mes aviat que d’hora seriem com la classe burgesa adinerada benestant. De fet durant un temps hem cregut que així era.

Però la realitat es que en tot moment hem estat treballadors i treballadores que deixant-nos les hores, la pell, i en ocasions la salut hem treballat sense parar per aconseguir totes aquestes coses.

I en aquest moment ens trobem. La il·lusió que ens van generar de alguna manera continua, però en aquesta ocasió amb cada vegada menys cobertura per part de l’estat. Quanta gent coneixeu que desprès de hipotecar-se comprant la casa dels seus somnis, ara li costa suors i llàgrimes pagar la hipoteca i, amb tota la vergonya del mon, van la banc de aliments per omplir la nevera??? Els mateixos que van calcular el risc de la operació de la compra de aquella casa ara mateix surten indemnitzats de caixes com Bankia.

Però això no es el pitjor.

La realitat esta fent aflorar valors contra els que hem estat lluitant des de la segona guerra mundial. Ens estan portant a enfrontar-nos entre nosaltres, treballadors i treballadores. Aquestes mesures estan recuperant de una forma abrumadora valors com l’odi, la enveja, el rencor, la vanitat,…. L’engany de la classe mitjana fa que encara molta gent es cregui superior a d’altre pel senzill fet de que un dia va guanyar mes diners que d’altres. Però la realitat es que aquesta crisi ens fa cada vegada a tots mes iguals, i, de fet, posa en evidencia que mai havíem estat tan diferents com ens havien fet creure. Però hi ha una cosa certa, i sempre ha estat així i podem seguir lluitant contra ella. Hi ha poderosos i hi ha apoderats. Lluitem contra els poderosos, son els veritables culpables del que esta passant. Però unim-nos la resta, som els únics que podem canviar-ho, amb la força de la paraula, la força de la convicció, però sobretot, amb la força de la democràcia.

No te rindas!!!!

No te rindas, aún estás a tiempo

De alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar tus sombras,
Enterrar tus miedos,
Liberar el lastre,
Retomar el vuelo.
No te rindas que la vida es eso,
Continuar el viaje,
Perseguir tus sueños,
Destrabar el tiempo,
Correr los escombros,
Y destapar el cielo.
No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se esconda,
Y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma
Aún hay vida en tus sueños.
Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo
Porque lo has querido y porque te quiero
Porque existe el vino y el amor, es cierto.
Porque no hay heridas que no cure el tiempo.
Abrir las puertas,
Quitar los cerrojos,
Abandonar las murallas que te protegieron,
Vivir la vida y aceptar el reto,
Recuperar la risa,
Ensayar un canto,
Bajar la guardia y extender las manos
Desplegar las alas
E intentar de nuevo,
Celebrar la vida y retomar los cielos.
No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se ponga y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma,
Aún hay vida en tus sueños
Porque cada día es un comienzo nuevo,
Porque esta es la hora y el mejor momento.
Porque no estás solo, porque yo te quiero.

Mario Benedetti

El sábado pasado asistí a la rúa de carnaval. Sencillamente una maravilla. Después de años de asistir puedo decir con convencimiento que ha sido uno de los carnavales más multitudinarios que recuerdo. Y es curioso porque con la que está cayendo parece increíble que la gente tenga ganas de salir de casa. Pero efectivamente es así, y precisamente con la que está cayendo hay cada vez más razones para salir de casa y no quedarse encerrado en esas cuatro paredes que te recuerdan a todas horas que estas sin trabajo, o que no te llegan los ingresos, o que las dificultades no hacen más que picar a tu puerta.

En eso consiste el carnaval y otras tantas fiestas. Para evadirse, aunque solo sea un momento, de la realidad cruel que nos envuelve.

Es brutal el esfuerzo que este año han hecho las entidades para tirar adelante con una de las fiestas más emblemáticas del año. Escaso dinero y mucha imaginación. Ese es, ha sido y será el secreto, para el carnaval y para cualquier evento que queramos tirar adelante.

Los mejillones, los Mario Bros., la Diosa Shiva, el sempiterno Tino con su traje espacial, y un eterno sequito que no logro recordar pero que por un momento me ayudaron a olvidar el día a día que nos envuelve

Un acierto hacer la llegada de la rúa en el pabellón. Ya van algunos años que allí se desarrolla el final de fiesta y lo cierto es que es uno de los espacios más acogedores que podemos encontrar en nuestro pueblo y sobre todo para este tipo de eventos.

En definitiva un trabajo excepcional de un montón de entidades, de gente en definitiva, que por un día permitieron que nos olvidáramos de nuestras penas y pesares y nos permitieron ir a ese “País de Nunca jamás…” donde Peter Pan nos recordaba a todas horas que entre todos podemos construir un mundo mucho más justo y mucho más feliz para todos.

Gracias por hacerme pasar una gran tarde!!!!!!

COMPROMESOS AMB BADIA

Sembla que tingui un dejavu. Per un moment sembla que he anat 15 anys enrere. Ahir vaig presenciar el ple municipal de Badia del Vallès. No fa tan de temps que jo estava assegut a aquell hemicicle, no el trobo a faltar. Ja en el seu dia em sorprenien algunes coses estan assegut i donant resposta des del meu escó, però el que he presenciat avui comença a qüestionar la raó de ser de segons quins politics al nostre municipi.

Certament la ciutat passa per moments de dificultats, i no és una qüestió anecdòtica de Badia del Vallès. La situació econòmica general fa que les diferents administracions, en aquest cas la Generalitat, no tinguin liquiditat per fer front als pagaments dels compromisos que te amb els municipis. En el nostre cas és especialment vital perquè el gruix mes important dels nostres ingressos venen de la Generalitat fruit del conveni que l’equip de govern del seu moment va signar amb la Generalitat per garantir la viabilitat econòmica de Badia del Vallès.

La setmana passada apareixia el president de la Federació de Municipis de Catalunya fent esment al a prop de 1000 milions de euros que deu la Generalitat al conjunt de municipis de Catalunya.

Es trist que algunes opcions politiques facin d’una qüestió conjuntural una batalla política d’allò que tanta i tanta gent va defensar, la independència de la nostra estimada ciutat.

Per dir-ho clar, Badia no és viable o no deixa de ser-ho perquè la Generalitat pagui o no pagui el deute que te amb nosaltres o amb la resta de municipis de Catalunya, Badia serà viable en la mesura que políticament els partits que composen el consistori creguin fermament que així ha de ser. La voluntat popular no pot quedar truncada per un fet econòmic conjuntural. Qui fa servir aquest argument denota una baixesa política d’allò mes gran, però sobretot denota la seva falta d’interès en la seva ciutat, Badia del Vallès.

Des d’aquestes línies vull defensar el conveni signat a l’any 2006 i recolzat per una majoria importantíssima del ple municipal.

Per resumir-ho de forma clara, hi havia compromisos per part de l’ajuntament que es van complir sobradament, augmentar la pressió fiscal a la nostra ciutat. Òbviament els veïns i veïnes havien de fer un esforç per aquest objectiu i ens havíem de equiparar fiscalment amb els municipis  similars a les nostres característiques. Ho varem fer.

La Generalitat, d’altra banda, havia de complir amb dos compromisos fonamentals, per una banda pagar una assignació econòmica anual que aniria minvant  100.000 euros anualment fins al 2018 i d’altre banda cediria les parcel·les patrimonials que estan al nostre terme municipal perquè poguéssim generar ingressos que compensessin aquesta baixada anual.

El resum de la historia és que l’ajuntament ha complert amb els seus compromisos, ha augmentat la pressió fiscal, ha plantejat una reforma del pla general que compensaria en bona mesura el dèficit estructural que pateix la nostra ciutat a nivell econòmic aconseguint aprofitar la inèrcia del Polígon de Sant Pau del Riu Sec. Però que hi ha del compliment dels compromisos de la generalitat? Doncs res, no hi ha res.

Un pot entendre, que  ho entén, que ara mateix la situació econòmica provoca falta de liquiditat a les administracions i per tant que a la Generalitat li provoca problemes fer front als pagaments. Però no oblidem que l’ajuntament va fent front als pagaments avançant diners a la Generalitat mentre no rebem el que per llei és nostre. Aquest fet no es un fet propi de Badia, és un fet generalitzat arreu per la falta de liquiditat de l’administració.

El que no m’agrada sentir, i ho he sentit avui al ple per part d’un grup municipal, és que hem de demanar un avançament a la Generalitat. Avançament? Com la pròpia paraula indica, avançament és quan reps alguna cosa que meritòriament hauries de rebre en un futur, però el  cas és que el que ha de rebre la nostra ciutat fa un any que hauria de tenir-ho a les seves arques. Curiós si més no.

Com deia abans el nostre problema és estructural i no conjuntural.

Jo vull una Badia independent i solvent. Una Badia que presumeixi, com hem fet fins ara, dels millors serveis a les persones. I vull una Badia amb identitat i orgullosa de ser el que és. Però per aconseguir- ho hem d’aconseguir que de la mateixa manera que nosaltres complim amb els nostres compromisos la resta d’administracions compleixin també amb els seus.

Volem el finançament promès.

Volem els terrenys promesos.

En definitiva, volem el compliment de l’acord que va signar la Generalitat amb el vist i plau de tots els grups parlamentaris.

Volem una Badia digna, volem la Badia que hem construït entre tots i totes.


Fa ja alguns mesos que estic allunyat de la política activa, però els que creiem en la política com una eina per transformar la societat més enllà dels càrrecs, no podem evadir-nos del que passa al nostre voltant. I no son poques les coses que han passat en els últims mesos.

Podria parlar dels resultats del 20 de novembre, del resultat del congres del PSC o dels possibles resultats del congres del PSOE. Òbviament, tinc opinió al voltant dels temes que he anomenat. Però hi ha coses que em preocupen més. La societat ha canviat i sembla que no ens adonem i el pitjor de tot es que la política no ha aconseguit donar resposta a les situacions que es donen actualment.

M’explico. Fa uns anys una campanya publicitària d’una companyia de telefonia mòbil feia servir el eslògan de LIBRE per vendre les seves línies i els seus telèfons. Una companyia privada va ser capaç de copsar un anhel de la societat per aconseguir vendre telèfons mòbils. Aquesta campanya que va ser fa uns 10 anys l’han seguit unes quantes mes venent una sèrie de valors que segurament serien propis de diferents ideologies. El valor de la sostenibilitat ha estat més treballat i ha fet més efecte per campanyes publicitàries de companyies privades que no pas per segons quines opcions politiques. El valor de compartir també ha estat molt explotat per diferents companyies de telefonia.

El que vull dir és que vist en perspectiva sembla que han estat les companyies privades les que han  aconseguit fer quallar alguns dels valors que nosaltres portem molts anys intentant aconseguir fer nostres. En definitiva, les empreses privades han aconseguit elaborar un relat al voltant dels seus productes que nosaltres no hem sabut fer per les nostres ciutats.

D’altra banda, l’últim cap d’any vaig poder gaudir del programa d’en José Mota a Televisió Espanyola. Va ser un programa que en un to d’humor, en ocasions bastant cruel, posava en evidencia allò que estan patint els nostres veïns i veïnes, posava en evidencia una realitat que sembla que en ocasions els partits politics no en siguin conscients.

El cas és que m’impressiona la capacitat de les companyies privades, humoristes, programes de televisió d’aconseguir connectar amb la societat i els seus problemes i la falta de capacitat dels partits politics de fer-ho.

Uns partits perquè no es mullen i d’altres perquè no saben que dir. En definitiva, els partits no plantegen formules polítiques amb projectes i il·lusions de futur sinó mecanismes tàctics electorals. Després ens sobta la abstenció. Com pretenem que la gent voti si realment no els aportem res sobre el que vegin alguna llum de esperança sobre els seus anhels i ambicions?

Tots diuen: hem de fomentar la participació, hem de donar resposta a les necessitats dels ciutadans/es, aprofundirem en la millora de la ocupació,…. i un llarg etc. Però l’eterna pregunta és: com? Algú donarà aquesta resposta? Serem capaços de fer-ho??

Avui no. Jo no tinc la resposta, però crec que ens equivoquem en el plantejament del debat. Algú seria capaç de estar en contra de les afirmacions anteriors? Segur que no. Es més, independentment de la ideologia de cadascú estaríem tots d’acord. El que marca la diferencia és precisament la resposta a aquestes preguntes i a moltes mes.

Hi havia una frase, que deia: “Los problemas no existen, se definen, quien define el problema gana”. La realitat és que els problemes en el dia d’avui estan més que definits però ningú és capaç de donar una resposta esperançadora als mateixos.

Aquest es el problema dels partits polítics, però que hi ha dels politics? És que potser no hi ha ningú capaç de posar fil a l’agulla i donar resposta als problemes plantejant un futur per tothom? Això la dreta ho ha fet molt be. Ha plantejat un horitzó d’allò mes fosc, per ells és més fàcil moure’s en la penúria, i el pitjor es que ha quallat entre la gent, i l’almoina que no pas en un escenari de lluita per aconseguir-ho tot. L’esquerra d’altra banda té un repte molt més important: Fer nous plantejaments que veritablement il·lusionin i per aconseguir-ho fa falta un element fonamental, EMPATIA.

El nostre entorn està ple de gent a l’atur, que no pot fer front als pagaments. Desnonaments, economia submergida. Realitats que ara mateix està patint un percentatge molt alt de la població i que marquen la diferència i que per simpatia pateixen tota la gent al voltant dels afectats, i la conclusió és que la gent percep que la política no fa res per ells. La POLÍTICA va ser qui els va donar l’estatus però la POLÍTICA no esta sent capaç de donar resposta als seus problemes.

Aquest és el gran repte. Donar resposta als problemes concrets ens donarà el relat que necessitem com a país.